Una directora de teatre experimental relata el procés creatiu de la seva Tetralogia de la veritat. Un conjunt de peces que interpel·len l’escena des de la frontera entre el ser i el parèixer, posant a prova els límits de la representació i allò que consideram acceptable. El discurs s’endinsa en el moment precís en què el material escènic esdevé “pornogràfic” —no pel que mostra, sinó per com ho mostra.